Una història de pel·lícula

{http://www.criti.cat/images/blog/000007/cover.jpg}Durant el segle XX la imatge va prendre el relleu de la paraula escrita en el dia a dia de tothom, i no es pot negar que, al segle XXI, la frase «una imatge val per mil paraules» s’ha convertit en una veritat absoluta.

Doncs bé, en un món que es guia pel que veu, no sorprèn a ningú que el cinema i la televisió s’hagin convertit en els dos focus principals de recepció d’informació, de tot tipus, sigui una noticia d’actualitat o una història de ficció. I és aquí quan entra en joc la Història amb majúscules.

Fins la popularització del cinema, la percepció de la història només es podia fer mitjançant els «grans» llibres d’assaig i les novel·les —moltes d’elles més denses que els llibres d’assaig—, però quan la imatge en moviment va irrompre en la vida de les persones, les coses van canviar del tot.

Si ens fixem, avui dia, el record que tenim de molts fets i personatges històrics és la imatge que hem vist en alguna pel·lícula o sèrie de televisió. Ja sé que aquí em podeu dir que és difícil tenir una imatge real sobre qualsevol fet anterior a la invenció del cinema; però és que inclús de fets més recents, com la Guerra de Vietnam, el nostre imaginari té tendència a buscar les referències en alguna de les desenes de pel·lícules que s’han fet sobre aquest conflicte.

Alguns experts més tradicionalistes ens diran que el cinema és un «espectacle mancat de realisme històric», però com que ningú hi era per fer-ne un registre objectiu, també ho podríem dir de fonts històriques més respectables com: arxius, gasetes, diaris, etcètera. El cinema històric és un interpretació de les dades que s’han conservat d’un moment determinat de la història, de la mateixa manera que ho és una novel·la o un llibre d’assaig.

Per aquests motius el cinema no ha de ser deixat de banda a l’hora d’estudiar la història, ja que a diferencia dels «grans» estudis, les pel·lícules i les sèries, estiguin basades en fets reals o ficticis, en obres literàries o no, són la principal via a través de la que la major part de la gent coneix i entén els fets i les persones que conformen la Història.

Si ara ens poséssim a fer un llistat de les pel·lícules que poden ser útils en el moment de voler «aprendre» història a través del cinema, no acabaríem mai, ja que d’una forma o d’un altra són moltes les pel·lícules que funcionarien, inclús per ensenyar com no és la història. Així que a continuació us ofereixo una selecció de les millors 10 pel·lícules per fer veure que sabeu història —del principi al final— i no morir en l’intent.

300 (Zack Snyder, 2006)

Basada en el còmic de Frank Miller, és una representació una mica passada de voltes d’una de les principals batalles de la Segona Guerra Mèdica. Malgrat això hi ha certes coses molt encertades si es para atenció, com l’organització militar d’una falange hoplita, i d’altres que semblen increïbles però que estan basades en la realitat, com el fet de defenestrar a l’emissari persa per un pou.

Alexander (Oliver Stone, 2004)

Encara que la peli com a tal no sigui una meravella i en certs moments la trama s’afebleixi també és cert que hi ha elements prou correctes com per fiar-se del que explica, com l’ambientació general i les batalles. Però el que s’ha de tenir en compte és que en tot moment es busca representar la llegenda d’Alexandre el Gran desenvolupada per les fonts antigues i no fer-ne un retrat realista i fidedigne.

Gladiator (Ridley Scott, 2000)

És l’exemple perfecte de com de bé es pot arribar a fer una pel·lícula per a que tothom cregui que els fets que s’hi expliquen són reals. Primer de tot dir que l’ambientació, exceptuant certes llicències, està bastant cuidada, tot i els seus anacronismes. Però, desprès, la història, els fets en sí, són tergiversats completament en favor de l’argument, sense anar més lluny, Marc Aureli no va morir ofegat pel seu fill, i Còmmode no va ser un emperador odiat, i tampoc va morir a l’arena.

Kingdom of Heaven (Ridley Scott, 2005)

Sembla que en Ridley Scott és un expert en agafar fets històrics —en aquest cas les croades—, arreglar-los al seu gust i presentar pel·lícules èpiques. Així com va fer amb Gladiator, aquí repeteix la fórmula, i mentre que l’ambientació es correcte, tot i les llicències i els anacronismes, la història està repleta d’incorreccions realitzades expressament en favor de la trama. Però al igual que l’anterior, Kingdom of Heaven té la virtut de mostrar-nos uns fets històrics malament, però fer-nos creure que són reals, alhora que ens trasllada a una època bastant desconeguda pel gran públic.

Braveheart (Mel Gibson, 1995)

Abans de la peli de Mel Gibson, William Wallace era un personatge històric absolutament desconegut pel gran públic, però gràcies a ella ara coneixem que el conflicte entre Anglaterra i Escòcia ve de lluny. Però s’ha d’advertir al públic que tot i que la pel·lícula segueix els fets prou bé, hi ha certs anacronismes i incorreccions que, encara que no afecten a la visió general i es pot descobrir el personatge sense gaires problemes, si es vol profunditzar s’han de tenir en compte.

Anonymous (Roland Emmerich, 2011)

Deixant de banda la discussió sobre si les obres de Shakespeare van ser escrites per ell o ho va fer una altra persona —i desprès de veure aquesta peli ho possés en dubte—, Anonymous és un retrat molt acurat de l’època en la que va viure el gran autor anglès. Ja que no només encerta en l’ambientació, sinó que també ho fa amb els personatges, les relacions que hi ha entre ells, i, el més important, en la narració dels fets, com la Rebel·lió dels Essex.

Master and Commander: The Far Side of the World (Peter Weir, 2003)

Tot i ser una peli basada en una novel·la de ficció, com que tant una com l’altra estan tan ben documentades per a la seva realització, converteixen aquesta pel·lícula en un dels millors exemples de la història al cinema. Per una banda mostra uns fets que, tot i que ficticis, retraten sense fissures un situació concreta com la guerra al mar a l’era napoleònica. I, per l’altra, ho fa de tal manera que podem confiar en tot el que s’explica, arribant a poder considerar els elements ficticis com a reals.

The Last Samurai (Edward Zwick, 2003)

Aquesta pel·lícula retrata un moment clau en la història del Japó, aquell en el que es van deixar de banda algunes antigues tradicions, es va obrir la porta a la modernització, i com alguns senyors feudals van lluitar contra les novetats de Meiji. Si per una banda és interessant com s’aproxima a un fet clau com aquest, per l’altra s’ha de tenir en compte que tot i que la pel·lícula no és errònia del tot, és més aviat una visió romàntica del que va succeir realment.

Un long dimanche de fiançailles (Jean-Pierre Jeunet, 2004)

Amb l’estil propi del cineasta francès, descobrim dos parts de la història europea del segle XX, per una banda la Primera Guerra Mundial i per l’altra el període d’entreguerres. Malgrat les crítiques que es puguin fer, estem davant d’un retrat molt encertat d’una època, però no dels grans fets i personatges, sinó més aviat de les persones corrents, dels soldats que van patir a les trinxeres, dels seus familiars que els van perdre, i dels que van sobreviure a la guerra i van patir les seves conseqüències.

Dunkirk (Christopher Nolan, 2017)

Mentre la majoria de pel·lícules busquen explicar una història amb un principi i un final, ambientada en el passat, en aquest cas es busca fer un retrat el més fidel possible d’un fet històric, pràcticament com si es pretengués fer un documental. I en Nolan ho aconsegueix. Ja que en poc més d’hora i mitja ens mostra el que va succeir a les platges de Dunkerque, al Canal de la Mànega i en els seus cels, com si hagués pogut viatjar en el temps i col·locar càmeres per captar-ho tot.

Com es pot veure, el problema que tenen en comú aquestes pel·lícules —així com moltes d’altres— són les incorreccions històriques i els anacronismes, però tot i així són prou fiables tan per acceptar gran part del que expliquen, com per entendre el nostre passat, que en realitat és el més important.

Francesc Marí.